Vidres A La Sang: Vidres A La Sang Lyrics

Aquest malson de creixer esgotadorament
dins d’un cos endurit
ple de bonys i d’arrugues, que cap pluja no estova.
Tants inutils records, el vent, les coses tendres,
afeixuguen la sang.
I cruix a cada pas tota la baluerna,
al capdavall, el cos s’adaptara
al rectangle de fusta del taut.
Res no deforma tant com la vida mateixa

Un dia qualsevol foradare la terra
i em fare un clot profund perque la mort
m’arreplegui dempeus, reptador, temerari,
suportare tossudament la pluja,
i arrelare en el fang de mi mateix,
quiti de mots em bastara l’ale per afirmar
una presencia d’estricte vegetal.
L’ossada que em sostenta
s’endurira fins esdevenir roca
i clamare amb els ulls esbatanats
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
alliberat de tota torpitud,
sense seguici d’ombra,
no girare mai mes el cap per mirar enrera

La terra i tu sou el mateix neguit
camines sol, potser mes sol que mai
desconcertat, com qui se sap perdut
i crida molt i no se sent la veu.
El temps et fuig, i tot l’enyor dels dits
se’t torna incert i fatigos cami,
que no saps pas on du, si porta enlloc.
Exiliat al teu mateix recer
mires el buit i et veus desmesurat.
Plantat al lluny com un estrany ninot
no pots tornar, be prou que t’ho han dit.
Tambe t’han dit que et costara seguir
i ben mirat ja ho saps, viure es aixo.
Si algu t’ho diu a l’inreves, menteix
la terra i tu sou el mateix neguit.

El nostre silenci te veu, i es profunda i clara
no es una veu qualsevol,
veu eterna es de vida i de mort, d’imparable foc.
Amb orgull brandarem nostra negra bandera,
trepitjant fort avancarem,
esclafant la temenca, vencent l’horitzo.
Pobre d’aquell qui no ha apres a sentir
i que poc que en sap del nostre sofrir,
del nostre delit, aquest silenci es aixi
Amb orgull brandarem nostra negra bandera,
trepitjant fort avancarem,
esclafant la temenca, vencent l’horitzo.

La nostra estirp es de titans, i ho dic sense cap prejudici.
penseu sino en la gent, que dia rera dia,
sofreix, estima i mor.
aquella trista i oblidada gent
que cada tarda menja el mateix plat poc amanit de tendresa
que es separa per dues cambres,
per enyorar els camins que se sap irremeiablement
vencuda pel desti.
I engendra en els infants, i creix en els infants,
i es poderosa i dolca com un arbre
com un gran arbre dens i vigoros
Que cada primavera treu florida.
La nostra estirp, ben cert, es de titans.

De sobte el foc que creix desmesurat
i converteix els limits en preso
tot el que era projecte i horitzo
es ara el clos estricte del combat.
Quin vent misterios ens ha portat
fins el recinte obscur d’aquesta por?
Qui ens nega l’esperanca i la claror?
Qui ens sotmet a un silenci desolat?
Potser no hi ha cap mesurable enuig
que faci comprensible aquest rebuig,
ni cap llei que exigeixi aquest vailot.
Potser es que ja no hi ha cami,
que ens privi del risc de decidir
sense apostar la vida a cada mot.