Vidres A La Sang: Endins Lyrics

Per obra i gracia de la incredulitat
jo m'encomano a vos senyor, despres de tants anys,
per poc respecte a la paraule que hagueu empresonat
jo us declaro a vos senyor, redemptor dels meus pecats.

He importat i he retingut les essencies del dolor i la por,
en nom de vos senyor...

I es ara a vos pare a qui em regeixo questionant com podeu descan-
sar salvaguardat per nostres tristes febles ments mortals?
Teologia, mare de totes les ciencies de l'engany,
heu presumit d'impartir en nom de la veritat.

I es ara que amb el pas dels anys,
tota una vida per devant,
es fon amb l'ira que em vull la sang.
I es a les portes de la mort,
de la luxuria i els inferns,
que expecto el meu judici mes viu que mai.

De la prolifica contumac dels teus congeneres vens,
per una vida que penses gallard
que et deu tres o quatre bens mes dels que tens.

Des de l'homogenia i l'egosime de la nostra condicio,
la humana com no,
et convidem, mes ben dit, t'inscrivim al joc de creixer
entre el perseverant llinatge de les nostres ments.

L'infortuni t'ha fet mediocre en euritmia
amb l'irrellevancia dels teus actes.

Nosaltres, els teus lucifers creadors,
et corretgirem amb recalcitrant petulancia perque tu,
docil, sequac, adepte y lleial siguis al poder omniscient,
aixi com l averitable llum de les nostres mancances.
Son els limits de la creacio.

Son temps de guerra i vanitat,
d'ignominios flux d'odi i rancunia.
Son temps en els que hem demostrat,
la soberbia que ens embruta,
sense recanca, sense sentit d'integritat.

Diafenes imatges exemptes de depreciades paraules,
capciosos icones embastardits de mots manuclejats.
La forca del progres, de cap a caiguda en escreix
sorgeix del nostre anhel
vivint damunt dels nostres fems,
nostra pregaria, la dels invidents.

Certament no podrem retornar
a la terra que ens hem denegat.
Sota la insignia de la ignorancia,
cavem fons germans...la nostra identitat.

El nostre esdevenir es fosc, fosc com el cel,
fos com la terra, com els nostres cors...
Alla lluny a l'horitzo alguna cosa ens guaita,
son els deus, alla als seus trons inassolibles.

O es la mort que avanca vers nosaltres,
imparable, paorosa, desvocada.
Potser no ho sabrem mai doncs els nostre fat es ja escollit,
puix que el nostre enemic ja ha arribat.

Els grans corns han ja sonat
i el temps d'espera el desti s'ha consumit,
aquells que provenen del mar mes enlla de les muntanyes...
Unint les tribus en el nom dels mes alts
un cop atiarem el foc de la revolta
i el roig pigment de la guerra brollara de l'enemic
occit per nostres destrals.

Vencent a cada pas per la terra cremada avancant
a traves de la boira i la foscor.
Nosaltres som els llops indomits,
aquesta la trista empresa que sen's ha encomanat.
Negre es el nostre desti,
roja la nostra venjanca.

Ara saps que la mort no es morir-te
sino que mori algu estimat.
La teva mort no et convida
al tetric espectacle.

T'en fa protagonista, i deu ser trist.
Pero mes trist es veure l'agonia lenta
d'algu que estimes,
com el cos tan conegut
es degrada i malmet dins a tornar-se
un feix d'ossos i pell que ni se serva,
pero encara estima,
i parla de guarir.se amb l'esperanca
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.

Clames llavors als deus i contra els deus
inutilment, que els deus mai no responen
i el seu callar es un mirall opac.

Torna, doncs, al teu clos
i fes-t'hi fort amb una opcio de vida,
ara que saps que morir-te no es la mort,
i emplena d'amor el buit de l'estimada morta.

Es des de la foscor i la deseperanca d'aquests dies
que anhelo i somio les forces que ara em manquen.

Per veure'm en el mirall d'aquells que semblem posseidors
de tot allo que condueix a la terra de camins docils
i planers per on s'hi passegen els autocomplaguts.

Pero jo es a la foscor on hi veig clar,
mes val no buscar reflexes impossibles.

Per alla on els esperits rectes nomes hi veuen principis i abismes,
ho m'hi faig fort a cada pas i construeixo mon desti,
com si cap altre escenari fos possible.

Fer i desfer doncs, son la meva patria
on el que es fosc brilla com el mes clar dels dies,
i el meu esguard troba allo que cerca en la tenebra.

Fos o clar, planer o abrupte, tant se val
ben mirat tots els paisatges son iguals.